Marion Harper

Marion Harper
"Cotton Candy"

(POP) Twenty years and two referencies ( EPE and album ) to consider. In "Cotton Candy" , Marion Harper parked his acoustic side to accelerate the rhythms and play synth music making us dance and reminding us the last stage of Gossip. And the truth is she really is good at it. There is potential, so next step is to see her live. - Mondo Sonoro

Acaba de cumplir 20 años. Casi una niña, pero nadie lo diría viéndola en un escenario. Ni cerrando los ojos y escuchándola cantar cualquiera de los once temas de 'Cotton candy', su primer disco enterito tras la excelente acogida de Seasons, el epé que le cambió la vida. "Pasé de actuar en el auditorio de la escuela donde estudiaba música a dar conciertos de verdad. No me lo podía creer", explica Marion Harper, mitad uruguaya mitad inglesa, aunque trasplantada con éxito, hace 14 años, a tierras gerundenses.

Y en esa afirmación, y en la ilusión y la dulzura con la que la pronuncia, sí que se vislumbra a la niña: la que aún no sabe muy bien qué responder a la prensa, la que parece desconcertada ante el interés que despierta, la que es capaz de jugar frente a la cámara, y divertirse, y mostrar esa frescura personal que en el disco ya se ve que no está reñida con la madurez musical. Niña ante la grabadora, mujer ante el micrófono.

ALTAMENTE BAILABLE

Marion Harper es la gran apuesta de la discográfica de Blanes Luup Records, algo así como una familia de locos por la música que nació en abril del 2014 con una filosofía: ir más allá de esta. "No somos solo un sello discográfico, sino que abrimos las puertas a los artistas de otras disciplinas para enriquecer los proyectos", define Meri Fernández, una de las cuatro almas de la compañía, que ejerce, además, de mánager de Harper.

Esa vocación multidisciplinar es la que ha llevado a la Fundació Catalunya-La Pedrera a invitar a Luup Records a participar en el festival Pedrera ArtLab, un ciclo pensado para poner la música en relación con otras disciplinas artísticas y promocionar, de paso, a nombres emergentes en los distintos ámbitos. La actuación tendrá lugar el jueves 14 de abril, en el auditorio de La Pedrera (20.00 horas).

Marion Harper estará en el auditorio de La Pedrera este jueves, acompañada de la ilustradora Alicia Vogel, la fotógrafa Mariona Álvarez y el videógrafo Guillem Costas. Los tres han colaborado ya en otras ocasiones con la cantante, de modo que la sintonía entre ellos es alta. "Daremos un concierto con arte, algo único, algo que solo se podrá ver una vez", dice Harper. Sus canciones, pop plagado de texturas electrónicas –melancólico en ocasiones; en otras, altamente bailable; siempre intenso–, seguro que darán mucho juego.

Hija de un capitán de barco inglés y una antigua bailarina uruguaya, Marion Harper lleva la pasión por la música casi en la sangre. "Mi padre siempre ha tocado la guitarra, y a mí me ha gustado cantar desde muy niña. A los 9 años aprendí teoría musical y empecé con el saxo. Luego lo cambié por la guitarra y las clases de canto", explica.

Uno de sus profesores le enseñó a Aleix Iglesias, otra de las almas de Luup, las canciones (voz y guitarra en una grabación de móvil) de una alumna prometedora, y él lo tuvo claro: las produciría y grabarían un epé en su estudio, Camaleó. Sería la primera apuesta de Luup. Ahí nació 'Seasons', y ahí se puso la primera piedra de la carrera musical de Marion Harper.

Una carrera que compagina con los estudios de primero de Psicología ("el año que viene, fuera: no me interesa. Me voy a decantar por el diseño, seguramente", dice) no porque no tenga claro que quiere dedicar su vida a la música, sino porque sabe lo difícil que es poderse ganar la vida con ella. A pesar de lo rodado que ha ido todo. A pesar de que le ofrecen "muchos más conciertos de los que podía esperar". A pesar de que se adivina madera de estrella. Porque el panorama musical, en este país, tiene cada vez menos que ver con el algodón de azúcar. - El Periódico

Lorde, HAIM e incluso un toque de (la mejor) Taylor Swift… Todo esto late dentro de Marion Harper, y por eso la entrevistamos en este Fast Date.

Será que en una escena musical como la patria no hay espacio para las ideas grandes, para los pensamientos si no megalómanos, por lo menos encuadrados en un marco mucho más amplio que la supervivencia. Puede que la vorágine de bandas de garage menores de edad sea muy elocuente a la hora de hablar de los tiempos que nos han tocado vivir: DIY, autoproducción, lejanía respecto al modelo de industria musical de hace quince años… ¿Por qué? Porque, al fin y al cabo, eso es lo que se impone cuando no hay dinero pero sí que queda ilusión. Aunque siempre hay soñadores que intentan romper ese marco y ver qué hay fuera.

Soñadores como, por ejemplo, Marion Harper. Si nos fiamos por su edad, en la que muchos otros ahora se quedan totalmente encallados en el desespero y la abulia, la catalana con raíces uruguayas e inglesas debería estar haciendo garage o algo mucho más crudo. Por el contrario, Harper se postula como la esperanza de un rollo musical que en este país no se practica lo suficiente: las divas que, partiendo del pop, se atreven a alunizar otros géneros, otros mundos. Me refiero a divas que nacen desde abajo, desde la calidad y la ilusión, no de esas que se pre-fabrican en un laboratorio y a las que ves venir desde lejos.

Al fin y al cabo, el debut en largo de Marion Harper, “Cotton Candy” (Luup, 2015), no podía sonar más sincero a la vez que ambicioso. La artista practica ese pop que, con pocos medios, sabe mostrarse más grande que la vida… ¿Cómo? Muy sencillo: hay veces que no hace falta una producción de la hostia amparada en un pastizal enorme para ser más grande que la vida, porque para ser más grande que la vida, en esto del pop, sólo hace falta saber tocar las teclas adecuadas de las emociones. Y Marion sabe cómo hacerlo.

Por eso mismo queríamos conocerla en la intimidad y la hemos invitado a una primera cita en la que conocerla de cerca, de cara a cara. A continuación quedan las respuestas de Marion Harper a nuestro cuestionario Fast Date.

1. Esto es una cita rápida: descríbete en tres palabras. Pandora, go home!

2. Describe también tu música en tres palabras. Pop, 80s, luminosa.

3. Si pudieras obligar al mundo entero a que escuchase un disco en concreto, ese sería… “We Are Only What We Feel” de NONONO.

4. ¿Último disco que compraste y que, además, te emocionó? “Honeymoon“, de Lana del Rey.

5. ¿El disco que esperas con más ganas para los próximos meses? Lo nuevo de Lorde.

6. ¿Qué música llevas siempre que viajas en coche? HAIM.

7. Hay un disco de tu mayor ídolo que no te gusta nada pero que siempre defiendes por lealtad. Y ese disco es… !ME HAS MATADO!

8. ¿La red social que no entiendes y en la que nunca te crearías un perfil? Twitter.

9. El primer póster que pegaste en la pared de tu habitación era de… Probablemente, uno de perritos.

10. ¿En qué festival o concierto te avergüenzas de no haber estado como espectador? En el Primavera Sound 2013.

11. La cosa más rara que te ha pasado en un concierto (tuyo)… Poner la cejilla en el traste equivocado y no darme cuenta hasta haber terminado la canción… Well done, Marion!

12. ¿Una canción, película o libro inconfesable? “New Romantics“, de Taylor Swift.

13. ¿Serie de TV favorita? “New Girl“.

14. ¿Con qué personaje de ficción te lo montarías? Con Jon Snow.

15. ¿A qué celebridad muerta habría que resucitar? A David Bowie.

16. ¿A qué personaje real (que no sea tu pareja) elegirías cuando se acabara el mundo para acabar solos y mejorar la especie (o no)? A Cotton Candy.

17. Algo que no puede faltar nunca en tu casa… Holly, mi guitarra.

18. Algo que nunca entraría en tu casa… Mr. Ponytail.

19. Sientes un flechazo inmediato ante las personas que… callan. (¿Cómo lo hacen?)

20. Lo primero que preguntarías en una Fast Date sería… ¿Cuál es tu nombre? - Fantastic Plastic Mag

Amb només 19 anys acaba de publicar el seu primer disc de llarga durada. 11 cançons embolicades en contundents caixes de ritmes, sintetitzadors dels 80 i influències com les de Taylor Swift, Lorde o Lana del Rey. El disc es titula Cotton candy i Marion Harper ens el presenta amb el rac1stic del tema “Pandora”. - RAC1

Si una cosa se li pot demanar a la música és que ens porti ben lluny de la realitat aparent que ens envolta. Per alçar-nos ben amunt fent voleiar les orelles tenim una jove d’Hostalric amb el seu projecte de pop clarivident i alegre. Aquesta noia de 19 anys és Marion Harper i des de fa uns mesos presenta el seu primer disc, Cotton Candy, una delícia ensucrada a base de cançons que endrapen d’insígnies comercials com Chvrches, Taylor Swift o Lana del Rey. Amb aquest nou àlbum i l’anterior EP Seasons ha aconseguit tocar al Palau Sant Jordi a la Bikini o a l’Apolo.

Amb una veu latent, l’estudiant de psicologia es fa acompanyar d’una banda de 4 músics que ressegueixen els seus temes a la perfecció, amb una important presència del sintetitzador. Deixant enrere l’etapa en que Harper versionava els seus ídols (com eren The XX, Phoenix o Ed Sheeran), des de l'EP del 2014 que es llença a l’aventura de fer les cançons de cero. La professió musical la combina amb la carrera de psicologia que va començar fa dos anys, amb el cap ben moblat sap que música i estudis són compatibles.

La lluminositat que desprenen les cançons de Cotton Candy són fruït d’una vida feliç i lliure amb els seus pares d'arrels uruguaianes i britàniques. El seu pare anglès, és qui li va impregnar l’afició per la música i la guitarra en els dies lliures de la seva feina com a capità de vaixell. La mare uruguaiana va veure-la néixer al seu país i va transmetre-li l’expressivitat de les ballarines com ella. El concert que Harper farà a l’Strenes serà el diumenge 10 d’abril als Jardins de la Mercè de Girona, una bona oportunitat per veure aquesta jove promesa del pop. Marion Harper és un dels 7 artistes i grups que opten al Premi Descobertes NacióDigital del Festival Strenes de Girona. - Nació Digital

Marion Harper es demana el cafè descafeïnat. El cambrer no la reconeix. En realitat no l’ha reconegut mai ningú pel carrer, diu. Però Harper és un nou talent dins del panorama musical del país, amb vint anys i un disc: Cotton Candy.

A Hostalric hi ha una cantant de pop que sembla completament catalana fins que te n’adones de que totes les cançons dels seus discos són en un anglès impol·lut i que el seu cognom també sembla anglosaxó. Marion Harper, quines són les teves arrels? “El meu pare és anglès i la meva mare uruguaiana. Vaig néixer a Uruguay i als sis anys vaig venir a Catalunya. Ara és casa meva”, diu, tot afegint que ella se sent de tot arreu. A part dels noms, els seus pares també han influenciat a la Marion gràcies al seu gust per la música: la mare havia sigut ballarina, i el pare és capità de vaixell. I què té a veure ser capità de vaixell amb la música? “Ell s’estava molts mesos fora i quan venia no treballava, era el seu temps lliure. Aleshores tocava la guitarra i cantava. Jo sempre pensava que volia saber com es feia, i poc a poc en vaig anar aprenent”, relata la jove.

I d’aprendre a tocar, a rebre elogis per la música que fa i ser entrevistada per mitjans catalans d’abast nacional. La Marion va prendre una decisió encertada: no començar la universitat quan tocava. “Vaig tenir un any de tranquil·litat, de relax i d’escriure cançons”, diu, tot apuntant que “Una vegada ets fora de la perspectiva d’he-d’anar-a-la-universitat que ens posen al cap, veus que tampoc està malament tenir un any per tu mateix, en el meu cas per escriure cançons”. Aquest període de temps ha marcat la frontera entre el seu primer àlbum, Season, i el que presenta pròximament, Cotton Candy. El primer, explica, és més apagat. Cotton Candy es presenta ple d’energia, amb influències dels 80 i amb ganes de fer ballar a tothom.

Però l’any de tranquil·litat s’ha acabat: ara Marion estudia psicologia. “Em prenc la carrera seriosament”, afirma, ja que té clar que per molt que li agradaria que la seva vida estigués sempre lligada als escenaris, ha de tenir una segona opció de futur. Intenta compaginar-s’ho tot. En el fons, la música l’acompanya sempre: “Sóc una persona molt nerviosa que faig moltes coses. Quan estudio no puc escoltar música, aleshores em concentro vint minuts i paro per tocar una estona la guitarra o escoltar algunes cançons”.

I de fet va ser així, estudiant, com va començar la seva carrera musical. Concretament, cursant batxillerat: “Volia fer el meu Treball de Recerca sobre la gravació d’una maqueta. Ho vaig dir al meu tutor, Xavier Lluna, i em va dir que em presentaria un noi que treballava d’això”. És així com Harper va conèixer Aleix Iglesias de Luup Records, el seu productor, a qui de seguida li va agradar la seva música. “A Xavier Lluna li dec tot”, diu ella. A partir d’aleshores, Marion va convertir-se en la gran aposta de Luup Records: “He de confessar que em tenen mimada”, somriu. I aquest somriure denota que entre l’equip hi ha bon rotllo i que als assajos, a part de treballar, Harper s’ho passa molt i molt bé.

A Luup Records, Marion hi ha conegut la seva manager, Meri Fernández, que últimament ha tingut feina: a part de preparar tot el disc ha hagut d’ajudar a la jove cantant a deixar-se anar dalt d’un escenari i ballar. “Les cançons són molt animades i jo sempre he sigut molt estàtica, sobretot perquè estic acostumada a cantar mentre toco la guitarra i aleshores no em moc”. Amb la Meri han treballat aquesta part, ja que la jove cantant explica que li ha costat aprendre a deixar-se anar. Així que ara ja és definitiu: “El concert de la Sala Bikini serà molt divertit, ens ho passarem molt bé”.

La música de Marion Harper ha estat categoritzada com a pop lluminós. Què vol dir això exactament? “És un pop alegre amb molts sintetitzadors, amb moltes melodies que et fan ballar”, diu la cantant. Rep influències de músics com Lana del Rey, Ed Sheeran, Taylor Swift o The XX. Davant el dubte de si li fa por que li diguin que la seva música és comercial, Marion respon que no li han dit mai però que no s’ho prendria com una cosa dolenta. En una entrevista a RAC1 li van preguntar com se sentiria si li diguessin que el seu disc sona com el de la Taylor Swift. “A mi em van fer feliç”, somriu ella, contenta; “Les comparacions no m’ofenen, m’encanten!”.

Marion, podríem dir que la nena s’ha fet gran? “És probable. Tocar a Bikini és una cosa enorme per mi. No deixo de ser la nena petita apassionada de la música. Hi ha hagut un procés de maduració, per aquest any lliure i també perquè dels 17 als 19 tothom madura”. Harper forma part d’una fornada de músics joves que estan irrompent en el panorama musical català amb innocència i ganes, com ara The Crab Apples. De fet, Harper ha format part del projecte Apple Pie d’aquest últim grup de música. “És important mantenir aquesta il·lusió. Hi ha moltíssima música arreu del món i no hem de parar de composar”. On queda, ara, l’adjectiu generació perduda? Aquests joves músics estan intentant fer-se un lloc en el que els agrada i aprofiten que tenen moltes eines per fer-ho, com ara les xarxes socials.

Malgrat l’edat, aquesta cantant de pop té clar que el món de la música no és completament idíl·lic. “Una de les coses que no m’agraden és que no es prenguin el que faig com una feina. De vegades la gent es pensa que quan vas a cantar no et costa res, que és un do amb el que has nascut i ja està”. Però és una feina com qualsevol altra i Marion hi dedica moltes hores: “És una mica decebedor que la gent es pensi que no t’ho has treballat i que no hi has invertit temps i esforços”. Però tot té la seva recompensa. “És molt emocionant despertar-te un dia i veure que algú ha publicat coses sobre tu”. Bon dia, Marion. Després del concert del 4 de desembre estarem pendents del que diu la gent de tu. Mentrestant, benvinguda a Núvol. - Núvol

Amb una sonoritat més digne d’Estats Units que d’aquí la proposta musical d’aquesta jove catalana és quelcom que no es pot perdre. Ella és la Marion Harper, té només 19 anys i les idees molt clares tal com vam poder comprovar al fer-li aquesta entrevista.



Marion Harper no és un nom artístic, com explica una vegada i una altra a qui li ho pregunta. “El meu pare és anglès i la meva mare uruguaiana. Jo vaig néixer a Uruguai però de seguida vaig venir cap a Catalunya, que és on he crescut.” I fa bé d’explicar-ho perquè coneixent-li el nom i escoltant la seva música en un anglès impol·lut, més d’un podria pensar que estem davant una artista que ve de països anglosaxons a presentar la seva música a Catalunya. Però no és el cas, la Marion és de casa i el proper divendres 22 de gener trepitja per primera vegada Girona per presentar el seu primer disc; “Cotton Candy”. No va tenir ocasió de portar la seva música a la ciutat en la gira del seu primer EP, però ho fa ara amb la il·lusió de qui vol conquistar una nova ciutat.

Harper compta ja amb dues publicacions a la butxaca: un EP de 5 temes, “Seasons”, i un àlbum, “Cotton Candy”. Entre un i altre, una evolució sonora molt madura que culmina en aquest nou disc, ple de bateries profundes, sintetitzadors i influències dels anys 80. Però això no acaba aquí perquè en només un any i mig ha trepitjat alguns dels escenaris més importants de Catalunya, i amb aquest nou disc creuarà fronteres i portarà la seva música a Copenhagen. Hem conversat amb ella abans del concert que oferirà al Yeah! Indie Club de Girona, el proper divendres dia 22 de gener.

Pels qui no et coneixen, qui és Marion Harper i què fa?



Marion Harper és cantant i compositora. Treballa amb Luup Records, el seu segell que és de Blanes i sí, canta i fa cançons. Això és el que faig (riu).


Qui et va descobrir? Com comença la teva aventura al món de la música? 



Em va descobrir l’Aleix, que és el productor de l’estudi Camaleó i també forma part de Luup Records. Va ser un cúmul de casualitats, ells començaven amb el segell i un professor meu que també ho va ser de l’Aleix, li va passar gravacions meves. Ho va escoltar, li va agradar i ho va ensenyar als seus companys de la discogràfica i aquí estic.


Vas treure el teu primer EP “Seasons” l'estiu del 2014 i poc més d’un any mig després ja has publicat el teu primer llarga durada, “Cotton Candy”. Entre una cosa i altra va passar encara no un mes, ja que vas acabar gira al setembre i el disc sortia a l’octubre. Com va ser això d’enllaçar una cosa amb l’altra?



Va sorgir. Jo diria que tots teníem clar que no havíem de parar de treballar. L'equip de Luup Records son gent molt activa, estimen molt la música i sempre tenen moltes ganes de seguir fent coses, de seguir treballant i jo encantada! “Seasons” va tenir molt bona rebuda i no podíem parar de fer temes nous. Potser el més “complicat” va ser composar i combinar els dies a l’estudi fent el disc amb els concerts que anàvem fent, i en els que seguíem tocant el repertori de “Seasons”. Era curiós perquè realment, poc tenien a veure els temes que tocàvem amb els que estàvem cuinant a l’estudi.


Sí, de fet i després d’escoltar “Cotton Candy”, es palpa que és un àlbum molt elaborat. Cada tema presenta una molt bona producció i almenys, dona la sensació que no hi ha res deixat a l’atzar. Com vas arribar a aquesta nova sonoritat? Una sonoritat que, d’altra banda, és més habitual trobar-la en artistes nord americans o anglesos que no catalans.



Això va ser cosa del treball en equip a l’estudi. Teníem clar que volíem un disc molt més alegre ja que veníem de “Seasons”, un EP de 5 temes que era força més fosc. Per “Cotton Candy” volíem energia, alegria i teníem molt clar que calien bateries més profundes, melodies més explosives… Tot per aconseguir un so més enèrgic que es transmetés a qui escolta les cançons.

Dius que l’estil musical ha canviat, però la imatge general també ho ha fet. Podem dir doncs que ets una nova Marion Harper?



Parlem de canviar, però jo més aviat diria que ha estat una evolució natural. No ha estat premeditat, ha sorgit així perquè els meus gustos evolucionen, i la meva música també ho fa. Més aviat diria que com que ja portem força temps treballant, vaig guanyant en experiència. Però jo crec que sóc la mateixa en el sentit que les lletres de les meves cançons segueixen parlant de les mateixes coses, i les coses que m’inspiren segueixen sent les mateixes o semblants. Encara que hagi canviat una mica l’estil, segueixo sent jo… Així que no, em sembla que no he canviat! (riu)


He llegit que defineixen el teu estil com “pop lluminós” i que ja han comparat la teva sonoritat amb la de grups cèlebres com “Chvrches” o la última etapa de “Gossip”. Imposa? Què n’has de dir de tot plegat?



Imposa! Molt! Però que et comparin amb artistes així tant grans és com “Wow! Ostres!”, et fa moltissima ilusió i també te n'adones que la producció està molt i molt ben feta perquè des d’un primer moment ja es buscava que sonés d'aquesta manera, dins aquest estil. Per tant quan ho escolten des de fora i t’ho diuen és com… “Ho hem fet bé, doncs!”.


De fet, escoltant el que fas un pensa que realment aquí a Catalunya no hi ha res que soni a Marion Harper. Creus que això juga a favor teu? Creus que el panorama català està prepara per aquest estil synthpop en anglès?



Per mi no és dolent ser diferent. Pot costar perquè la gent està acostumada a sentir un tipus de música, però això també vol dir que la gent que t’escolta ho fa perquè realment li agrada el que fas i això juga també a favor nostra. A més, tampoc et poden comparar amb algú molt proper en l’espai… Suposo que és com tot, té coses bones i dolentes però jo sempre intento quedar-me amb les bones i amb la resposta de la gent.


Analitzem una mica el disc: és cert que hi trobem moltes influències dels anys 80 en temes com “Madness”, però hi ha altres cançons que poc tenen a veure amb la sonoritat global del disc com per exemple, “Sugar”. És buscat?



Sí! (riu). Amb “Sugar” des que es va fer la base, que la van fer l’Aleix i en Joan a l’estudi, ja vam dir que aquesta cançó havia de ser així i que no podia ser de cap altra manera. Dèiem: “Aquesta cançó s’ha de gravar així, s’ha de quedar així i no s’ha de fer res més amb ella”, i així va ser. La vam gravar tota sencera en una vegada i m’agrada que sigui diferent perquè segueix la línia sonora del disc… però alhora és molt diferent. De fet és la meva cançó preferida del disc!


Sí, és mes “retro” per posar-li un adjectiu. L’Audrey Hepburn enlloc de tocar “Moonriver” a la finestra del seu apartament podria tocar “Sugar” i quedaria bé.



Exacte! Si “Madness” és dels 80’s doncs Sugar és dels 60’s. (riu)


A totes les entrevistes t’ho repeteixen i no sé si arriba un moment que et cansa però tens 19 anys, vas fitxar per Luup Records amb 17 i en aquest temps has trepitjat escenaris com el del Palau de la Música, la Foyeur del Liceu, Apolo, has presentat disc a la Bikini… Vist així sembla que pot et quedi per demanar. Què n’esperes de la gira “Cotton Candy”?



No cansa perquè de fet quan m’ho diuen, m’ho recorden. No és una cosa que em repeteixi cada dia i quan t'ho diuen és com “Ostres sí! He fet totes aquestes coses!” (riu) I sobre què espero de la gira… diria que poder anar fora de Catalunya i ensenyar la meva música arreu d’Europa, per exemple.


I com va ser això de presentar disc i arrancar gira a una sala com la Bikini de Barcelona?



És que… És una cosa que no esperava que passés. Bikini és la meva sala de concerts preferida de Barcelona perquè sempre que hi he anat, he pensat que el so és increïble. I això, clar… quan la Meri, la meva mànager, em va dir que presentaria disc a Bikini vaig al·lucinar. Va ser com: “A Bikini? Allà on fa 1 mes vaig anar a veure la Birdy i Luna?”. La veritat és que quan t’ho diuen no t’ho creus però quan ets allà encara menys.


Arribes a Girona per presentar la teva música per primera vegada i ho fas a una sala com el Yeah! Indie Club. Una sala petita, on tens el públic a un pam de l’escenari. T'agraden els concerts tant propers?



M’agraden, i tant! És diferent. A vegades em costa perquè veig aprop gent que conec i m’intimida una mica (riu). Però m’agrada molt, és diferent i més proper! I… farem exactament 


el mateix que a Bikini. Banda sencera i moltes ganes de fer ballar a la gent. Serà molt divertit!


Què diries a la gent que pensa en venir a veure’t?



Que vinguin que ens ho passarem molt bé! És un concert dinàmic, gens monòton. Hi ha temps de tot i tenim moltes ganes de tocar per fi a Girona! - Ara Girona