Plouen

Els bagencs han estat seleccionats per promocionar la música catalana en un dels festivals més importants del món.

ORIOL LUJÁN / MANRESA
El festival South by Southwest, que se celebra anualment a Austin (Texas), és considerat el certamen de música independent més gran dels Estats Units i, per tant, un dels més importants del món. Enguany, hi passaran prop de 1.800 propostes musicals d’arreu del món i, entre aquestes, hi ha la dels bagencs Plouen Catximbes, que hi actuaran gràcies a l’impuls que l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) de la Generalitat dóna a la música catalana.
No és la primera vegada que l’ICIC porta grups del país a aquest festival, ja ho va fer l’any passat amb formacions com Mazoni o Les Aus i, enguany, hi portarà a més dels Plouen Catximbes, que hi tocarà aquest divendres, set formacions més: Guillamino,Raydibaum, Tokyo Sex Destruction, Standstill, It’s not not, Poet in process i The Pepper Pots. Albert Palomar, cantant del grup bagenc, considera que és una bona oportunitat per a la seva progressió. «És un festival que ha acollit gent com Blur i que enguany tindrà la presència de Primal Scream i Ben Harper. És un gran aparador per als grups, on van programadors de tot el món», explica Palomar.
De fet, el South by Southwest és un gran mercat escènic idoni per fer contactes entre discogràfiques, grups i empreses de contractació. A més, el certamen també disposa de seccions i programacions dedicades exclusivament, a més de la música, a cinema i a les noves tecnologies.
Aquesta serà la segona sortida a l’estranger de Plouen Catximbes en pocs mesos, ja que el mes d’octubre passat van viatjar fins a Berlín per actuar en el conegut festival de música Pop Komm. També els van acompanyar els manresans Gossos, a més d’altres formacions de Catalunya com Tío Carlos i Pirat’s Sound Sistema.

Canvi de guitarrista
El fins ara guitarrista de Plouen Catximbes, Sergi Fargas, ha abandonat el grup i serà substituït en les properes setmanes per Jordi Sán-chez, que havia actuat amb Chill Out i que fins ara també estava a les files de Tupolev. De moment, però, és el manresà Juanjo Muñoz (Gossos) qui acompanya Plouen Catximbes en els directes. Ja ho ha fet en les últimes ocasions i ho continuarà fent fins a l’actuació als Estats Units. Després, Sánchez serà el guitarrista definitiu.
Tot i el canvi, els bagencs es troben en un moment dolç de la seva trajectòria, després d’haver presentat en l’últim any el segon disc, Telescopi, i mirar ja d’enfocar el seu tercer elapé. «Ja tenim algunes cançons, hi estem treballant. La nostra intenció és que el treball surti a final d’aquest any o que, si s’allarga molt, no vagi més enllà de principi del 2010», apunta Palomar. A més a més, el seu primer clip d’aquest segon treball, La Blanca, ha estat molt ben acceptat i, segons el cantant, ha rebut al voltant d’un miler de visites en les dues primeres setmanes que ha estat penjat al portal You Tube. De les properes actuacions de Plouen Catximbes destaca el concert que oferiran a Manresa el 18 d’abril a El Vermell, per celebrar el cinquè aniversari del bar. - Regio7 - Catalan Newspaper

ORIOL TORRAS MANRESA
La flamant sala Stroika de Manresa va estrenar-se divendres a la nit com a sala de concerts. Els encarregats de protagonitzar aquesta històrica actuació van ser els manresans Plouen, la banda capitanejada per Albert Palomar. El grup manresà presentava a la seva ciutat el seu tercer àlbum, publicat recentment pel segell Propaganda pel fet! (copropietari de la nova sala), i que porta per títol Ancoratge.
I la veritat és que el grup manresà va oferir una actuació d'un nivell altíssim, que va suposar, sense cap mena de dubte, la seva graduació a casa. Aquest tercer treball discogràfic representa la culminació d'un procés de metamorfosi que ha portat la banda cap a noves formes d'expressió molt més elaborades i adaptades als corrents actuals. Amb una formació renovada, la supressió de la secció de vents que els caracteritzava i un repertori que apunta cap a la maduresa, Plouen van demostrar a la nova sala manresana que han entrat en aquell punt de no retorn a partir del qual els grups de rock deixen de ser producte d'un moment i passen a ser quelcom més.
Actualment, Plouen són ja una de les formacions més originals del panorama català, al mateix nivell que Mishima, Antònia Font o Mazoni. Les seves noves cançons, que ja no recorden gens les d'aquell remot Es veu la pluja des de dins (Propaganda pel Fet!, 2004), s'endinsen en un univers sonor on les melodies pop contrasten amb potents guitarres i ritmes sinuosos. La seva harmonia capritxosa desdibuixa lleugerament la tonalitat i forma enigmàtics collages impressionistes que de prop no diuen res, però quan es pren certa distància descriuen paisatges i faccions ben reconeixedors. De fet, el principal inconvenient que hi ha per acostar-se als actuals Plouen és conèixer-los massa. Perquè si intentem buscar un fil conductor que relligui la seva obra des del principi fins ara, segur que ens perdrem en el camí. Contràriament, però, escoltant-los com si es tractés d'una nova banda, es descobreix que som davant d'una de les propostes més importants que s'han fet fins ara al país per la cultiu d'un pop adult, seriós i refinat, lluny de la pedanteria, egolatria i cursileria estètica de les bandes barcelonines. El públic manresà, al final del concert, va premiar els Plouen amb llargs aplaudiments que van fer sortir la banda novament a l'escenari per interpretar una generosa tanda de bisos.
Va ser, en definitiva, una gran nit que n'augura moltes més de bones, tant per la banda protagonista com per la nova sala de concerts, que va demostrar que es tracta d'un equipament cultural de primer ordre.
Aquestes setmanes vinents i fins a final del mes de desembre, per la sala manresana passaran Obrint Pas, en el marc de l'Off Estepa Mediterrània; Berri Txarrak; un homenatge a Ovidi Montllor, Kop, Beth, i The New Raemon amb Joan Colomo. - Regio7 - Catalan Newspaper

DAMIÀ VICENS MANRESA Ja no plouen catximbes. Aquell temporal reggae que evocava nuvolades pseudohippies ha quedat totalment desdibuixat en el nou projecte dels rebatejats Plouen. Ha sortit el sol i la banda manresana acaba de treure el disc Ancoratge (Propaganda pel Fet!, 2010), un àlbum que no té res a veure amb els sons jamaicans, l'estil que els havia vist néixer. Els vents s'han substituït pels sintetitzadors i ara mana el pop-rock. Les lletres àcides de viatges metafísics han derivat cap a cançons terrenals, quotidianes.

Plouen Catximbes s'ha caracteritzat, des dels inicis el 2002, per saber-se reinventar contínuament i sorprendre en cada disc que elaborava. Els ritmes ragga van ser molt presents en el seu primer treball, de títol homònim (2006). Dos anys després, el grup començava a sonar amb força amb el CD Telescopi, que els va dur de gira per festivals importants d'arreu com el Senglar Rock, l'Acampada Jove, l'Altaveu de Sant Boi, el Mercat de Música Viva de Vic, el SXSW de Texas, el PopKom de Berlin i el Fino's Reggae de Balaguer, i a actuar en sales de renom com la Razzmatazz, Sidecar i l'Auditori de Barcelona. Aquest segon treball continuava apostant per un contingut reggae, però desviant-se ja cap a cançons més influenciades pel rock.

Ara, amb el canvi de nom, Plouen ha volgut fer tota una declaració d'intencions, un punt i a part. S'han acabat els tastets i els acudits d'èxit inesperat. Ancoratge es presenta com un treball madur d'un grup amb ganes de consolidar-se definitivament en l'escena musical catalana.

El cantant i guitarra de Plouen, Albert Palomar, reconeix que "fins ara hem anat provant i experimentant. El mateix nom del grup havia sortit d'una broma, i no ens imaginàvem que tindria aquesta trajectòria... Però ha arribat un punt en què tots ja passem dels 30 anys, som conscients que venim més del terreny del rock, i hem cregut que era el moment clau per deixar enrere la Catximba i el reggae. Ara es podria dir que comencem seriosament".

La nova direcció que han pres els bagencs ha afectat també els fonaments de la pròpia banda, on s'ha suprimit la secció de vents (trompeta i saxo), s'hi ha afegit teclats, i s'ha produït algun relleu de músics, com és el cas del guitarrista Sergi Fargas, que ha deixat el lloc a Jordi Sánchez. Pel que fa a la resta de la formació, la completen Jordi Portabella, al baix; Òscar Castellà, als teclats, Xevi Matamala, a la bateria, i Marc Hernàndez, tècnic de directe.

El cantant Albert Palomar assenyala que "sempre hem anat canviant bastant de registre, i la nostra evolució, finalment, ens ha acabat portant més cap al pop". El vocalista de Plouen destaca també que "les lletres ja no parlen tant de viatges estranys, sinó que cantem sobre coses més terrenals, quotidianes, fets bastant autobiogràfics". Així, en l'àlbum Ancoratge podem escoltar cançons de sensacions agradables, com Les coses bones, de reflexions del pas del temps, i de visions menys optimistes, com Nau 7, etc.

Presentació del disc

Plouen inicia una sèrie de concerts de presentació, durant aquesta tardor i hivern, que culminarà l'estiu que ve amb la gira. A Manresa, Plouen és previst que presenti la seva nova aposta a la Sala Stroika el dia 29 d'octubre (23.00 h), mentre que el 12 de novembre estrenaran també les cançons d'Ancoratge a Barcelona, a l'Apolo 2 (22.00 h). Pel que fa a aquest setembre, el grup actuarà a l'EntreVoltes de Sant Joan de les Abadesses, el dia 10 (23.00 h), i el 16 al Mercat de Música Viva de Vic (18.00 h). Abans de finalitzar l'any, Plouen portarà també la seva proposta a El Vermell de Manresa, el dia 25 de desembre (0.00 h). - Regio7 - Catalan Newspaper

ROCK. És una de les formacions amb més força de l’escena indie catalana actual. Arriben amb aquest al seu tercer disc compacte. Van començar el 2002 i han editat un EP (Es veu pluja des de dins, 2003) i dos LP (Plouen Catximbes, del 2006 i Telescopi del 2008) tots publicats a la mateixa discogràfica manresana. Ens porten un so de pop-rock de guitarres i de distorsions provinents de les guitarres i dels sintetitzadors, amb línies d’electrònica mesclades amb un rock punyent. En aquesta línia destaquem Amants del destí i Arc de Triomf, que són dues de les seves millors cançons i que ens fan connectar la seva proposta amb grups com ara Yo la tengo i Los Planetas. És un disc molt unitari i compacte, de rock cru molt ben enregistrat. Provenen de Manresa i són una de les bandes més inquietes de l’escena del rock independent. El joc de les guitarres i la veu de l’Albert Palomar aconsegueixen un dinamisme i una força interpretativa brillant. Ens trobem davant d’una col·lecció d’onze temes vitamínics d’alçada. D’altres temes destacats de l’àlbum és el primer senzill Bon vent i l’acústica 4 elements. Són instantànies musicals d’una gran precisió rítmica. Un bon pas endavant. - Comunicacio 21

El grupo manresano Plouen ha evolucionado. Ha simplificado su nombre de cara a su tercer trabajo y con él su registro musical. En “Ancoratge”, Plouen han facturado un trabajo mucho más maduro en el que ha prescindido de los instrumentos de viento que le suponían un sonido reggae para apostar por teclados y sintetizadores analógicos que provocan una melodía más cercana al pop rock. Ya no se aprecian las letras oníricas de sus dos primeros álbumes “Plouen Catximbes” y “Telescopi”. Ahora, el vocalista Albert Palomar se ha decantado por explicar historias más autobiográficas y menos ficticias. Entre ellas, destaca “Standstill”, un tema en el que muestran su debilidad por Enric Montefusco y los suyos, otra banda catalana que, como ellos, cambiaron de rumbo hacia un estilo que en la actualidad les está dando muchas alegrías. Este nuevo proyecto de Plouen ha sido pasterizado por Juanjo Muñoz (Gossos) y eso se nota. El anclaje no debería quedarse ahí ya que después de temas como “Bon vent” o “Sardina 1” merecen seguir navegando dentro del panorama musical en catalán. - Mondo Sonoro